La Primera llei del Codi civil de Catalunya (Llei 29/2002, de 30 de desembre; DOGC núm. 3798, de 13.1.2003) té com a objectiu declarat “establir l’estructura, el contingut bàsic i el procediment de tramitació del Codi civil de Catalunya” estableix l’estructura futura del Codi Civil de Catalunya definit les matèries que componen els llibres en què es divideix alhora que aprova el Llibre primer, relatiu a les disposicions de caràcter general, que inclou les disposicions preliminars.

Entre d’altres matèries, trobem una rellevant regulació diferencial respecte del dret comú espanyol de les institucions de la prescripció i la caducitat (articles 121 i 122).

TÍTOL II
La prescripció i la caducitat
CAPÍTOL I
La prescripció
SECCIÓ PRIMERA
Disposicions generals
Article 121-1. Objecte
La prescripció extingeix les pretensions relatives a drets disponibles, tant si s’exerceixen en forma d’acció com si s’exerceixen en forma d’excepció. S’entén com a pretensió el dret a reclamar d’altri una acció o una omissió.
Article 121-2. Pretensions no prescriptibles
No prescriuen les pretensions que s’exerceixen mitjançant accions merament declaratives, incloent-hi l’acció de declaració de qualitat d’hereu o hereva; les de divisió de cosa comuna; les de partició d’herència; les de delimitació de finques contigües, ni les d’elevació a escriptura pública d’un document privat, ni tampoc les pretensions relatives a drets indisponibles o les que la llei exclogui expressament de la prescripció.
Article 121-3. Imperativitat
Les normes sobre prescripció són de naturalesa imperativa. Tanmateix, les parts poden pactar un abreujament o un allargament del termini no superiors, respectivament, a la meitat o al doble del que està establert legalment, sempre que el pacte no comporti indefensió de cap de les parts.
Article 121-4. Al·legació
La prescripció no pot ésser tinguda en compte d’ofici pels tribunals, sinó que ha d’ésser al·legada judicialment o extrajudicialment per una persona legitimada.
Article 121-5. Legitimació
Poden al·legar i fer valer la prescripció:
a) Les persones obligades a satisfer la pretensió.
b) Les terceres persones perjudicades en llurs interessos legítims per la manca d’oposició o per la renúncia de la prescripció consumada, excepte si hi ha recaigut sentència ferma.
Article 121-6. Persones davant les quals la prescripció produeix efectes
1. La prescripció produeix efectes en perjudici de qualsevol persona, llevat dels casos de suspensió.
2. La persona titular de la pretensió prescrita té acció per a reclamar el rescabalament dels danys que en derivin a les persones a qui siguin imputables.
Article 121-7. Successió en la prescripció
El transcurs, la interrupció i la suspensió del temps de prescripció beneficien o perjudiquen, segons que escaigui, la persona que succeeixi la que tenia la posició activa o passiva de la relació jurídica que va originar la pretensió.
Article 121-8. Efectes
1. L’efecte extintiu de la prescripció, un cop al·legada i apreciada, es produeix quan es compleix el termini.
2. L’extinció per prescripció de la pretensió principal s’estén a les garanties accessòries, encara que no n’hagi transcorregut el termini propi de prescripció.
Article 121-9. Irrepetibilitat
No es pot fer una repetició del pagament efectuat en compliment d’una pretensió prescrita, encara que s’hagi fet amb desconeixement de la prescripció.
Article 121-10. Renúncia
1. La renúncia anticipada a la prescripció és nul·la, si bé la feta en el transcurs del termini de prescripció produeix els efectes de la interrupció.
2. Qualsevol persona obligada a satisfer la pretensió pot renunciar a la prescripció consumada.
3. Qualsevol acte incompatible amb la voluntat de fer valer la prescripció comporta renunciar-hi.
4. La renúncia, efectuada vàlidament, a la prescripció consumada deixa subsistent la pretensió a què es refereix, però no n’impedeix la futura prescripció.
SECCIÓ SEGONA
Interrupció de la prescripció
Article 121-11. Causes d’interrupció
Són causes d’interrupció de la prescripció:
a) L’exercici de la pretensió davant els tribunals, encara que sigui desestimada per defecte processal.
b) L’inici del procediment arbitral relatiu a la pretensió o la interposició de la demanda de formalització judicial de l’arbitratge.
c) La reclamació extrajudicial de la pretensió.
d) El reconeixement del dret o la renúncia a la prescripció de la persona contra qui es pot fer valer la pretensió en el transcurs del termini de prescripció.
Article 121-12. Requisits de la interrupció
Perquè la interrupció de la prescripció sigui eficaç cal que l’acte:
a) Procedeixi de la persona titular de la pretensió o d’una tercera persona, que actuï en defensa d’un interès legítim i que tingui capacitat suficient.
b) S’efectuï davant el subjecte passiu de la pretensió, abans que es consumi la prescripció.
Article 121-13. Al·legació de la interrupció
La interrupció de la prescripció no pot ésser tinguda en compte d’ofici pels tribunals, sinó que ha d’ésser al·legada per la part a qui beneficia.
Article 121-14. Efectes de la interrupció
La interrupció de la prescripció determina que comenci a córrer de nou i completament el termini, que es torna a computar de la manera següent:
a) En cas d’exercici extrajudicial de la pretensió, des del moment que l’acte d’interrupció esdevingui eficaç.
b) En cas d’exercici judicial de la pretensió, des del moment que la sentència o la resolució que posa fi al procediment esdevinguin fermes, o, si aquestes no han prosperat per defecte processal, des del mateix moment de l’exercici de l’acció amb què s’exigeix la pretensió.
c) En cas d’arbitratge, des del moment que la sentència o la resolució que posa fi al procediment perquè sigui formalitzat judicialment esdevinguin fermes, i també des del moment que el laude esdevingui ferm o des del desistiment del procediment arbitral.
SECCIÓ TERCERA
Suspensió de la prescripció
Article 121-15. Suspensió per força major
1. La prescripció se suspèn si la persona titular de la pretensió no la pot exercir, ni per ella mateixa ni per mitjà de representant, per causa de força major concurrent en els sis mesos immediatament anteriors a l’acabament del termini de prescripció.
2. Els efectes de la suspensió no s’inicien en cap cas abans dels sis mesos establerts per l’apartat 1, encara que la força major sigui preexistent.
Article 121-16. Suspensió per raons personals o familiars
La prescripció també se suspèn:
a) a) En les pretensions de les quals siguin titulars persones menors d’edat o incapaces, mentre no disposin de representació legal o mentre no hagin nomenat un apoderat, d’acord amb el que estableix l’article 222-2.1, en l’àmbit de les seves funcions
b) En les pretensions entre cònjuges, mentre dura el matrimoni, fins a la separació judicial o de fet.
c) En les pretensions entre els membres d’una parella estable, mentre es manté la convivència.
d) En les pretensions entre el pare o la mare i els fills en potestat, fins que aquesta s’extingeixi per qualsevol causa.
e) En les pretensions entre la persona que exerceix els càrrecs de tutor, curador, administrador patrimonial, defensor judicial o acollidor i la persona menor o incapaç, mentre es manté la funció corresponent.
f) En les pretensions entre la persona protegida i l’apoderat, d’acord amb el que estableix l’article 222-2.1, en l’àmbit de les seves funcions.
Article 121-17. Suspensió respecte a l’herència jacent
La prescripció de les pretensions entre les persones cridades a heretar i l’herència jacent se suspèn mentre no sigui acceptada l’herència.
Article 121-18. Al·legació de la suspensió
La suspensió de la prescripció no pot ésser tinguda en compte d’ofici pels tribunals, sinó que ha d’ésser al·legada per la part a qui beneficia, llevat de la produïda en els supòsits establerts per l’article 121-16.a, quan afecti persones que encara són menors o incapaces.
Article 121-19. Efectes de la suspensió
El temps durant el qual la prescripció resta suspesa no es computa en el termini de prescripció.
SECCIÓ QUARTA
Terminis de prescripció i còmput
Article 121-20. Prescripció decennal
Les pretensions de qualsevol classe prescriuen al cap de deu anys, llevat que algú hagi adquirit abans el dret per usucapió o que aquest Codi o les lleis especials disposin una altra cosa.
Article 121-21. Prescripció triennal
Prescriuen al cap de tres anys:
a) Les pretensions relatives a pagaments periòdics que s’hagin de fer per anys o terminis més breus.
b) Les pretensions relatives a la remuneració de prestacions de serveis i d’execucions d’obra.
c) Les pretensions de cobrament del preu en les vendes al consum.
d) Les pretensions derivades de responsabilitat extracontractual.
Article 121-22. Prescripció anual
Les pretensions protectores exclusivament de la possessió prescriuen al cap d’un any.
Article 121-23. Còmput del termini
1. El termini de prescripció s’inicia quan, nascuda i exercible la pretensió, la persona titular d’aquesta coneix o pot conèixer raonablement les circumstàncies que la fonamenten i la persona contra la qual es pot exercir.
2. En el còmput del termini de prescripció no s’exclouen els dies inhàbils ni els festius. El còmput de dies es fa per dies sencers. El dia inicial s’exclou i el dia final s’ha de complir totalment.
3. El còmput de mesos o anys es fa de data a data. Si al mes del venciment no hi ha el dia corresponent a l’inicial, es considera que el termini acaba el darrer dia del mes.
Article 121-24. Termini de preclusió
Qualsevol pretensió susceptible de prescripció s’extingeix en tot cas pel transcurs ininterromput de trenta anys des del seu naixement, amb independència que hi hagin concorregut causes de suspensió o que les persones legitimades per a exercir-la no hagin conegut o no hagin pogut conèixer les dades o les circumstàncies a què fa referència l’article 121-23, en matèria de còmput de terminis.
122-1. Caducitat d’accions i altres poders jurídics

CAPÍTOL II
La caducitat

1. Les accions i els poders de configuració jurídica sotmesos a caducitat s’extingeixen pel venciment dels terminis corresponents.
2. La caducitat de les accions o dels poders de configuració jurídica deixa de tenir efecte únicament si una persona legitimada els exerceix adequadament.
3. Les normes sobre caducitat són de naturalesa imperativa, sens perjudici del que disposa l’article 122-3.1 en matèria de suspensió.
Article 122-2. Caducitat en les relacions jurídiques indisponibles
1. En les relacions jurídiques indisponibles els terminis establerts legalment no es poden suspendre.
2. En les relacions jurídiques indisponibles la caducitat ha d’ésser tinguda en compte d’ofici pels tribunals.
Article 122-3. Caducitat en les relacions jurídiques disponibles
1. El termini de caducitat se suspèn d’acord amb el que estableixen els articles del 121-15 al 121-19 pel que fa a la suspensió de la prescripció, o per acord exprés de les parts. La suspensió s’aixeca una vegada exhaurit el termini pactat o, si no n’hi ha, a partir del moment en què qualsevol de les parts denunciï l’acord de manera fefaent.
2. Quan es tracta de relacions jurídiques disponibles, la caducitat no ha d’ésser tinguda en compte d’ofici pels tribunals, sinó que ha d’ésser al·legada per una persona legitimada.
Article 122-4. Caducitat convencional
La caducitat convinguda per les parts es regeix, si no hi ha pacte, per les disposicions sobre caducitat en les relacions jurídiques disponibles establertes per aquest Codi.
Article 122-5. Còmput del termini i preclusió
1. El termini de caducitat s’inicia, si no hi ha normes específiques, quan neix l’acció o quan la persona titular pot conèixer raonablement les circumstàncies que fonamenten l’acció i la persona contra la qual es pot exercir. En tot cas, s’aplica també a la caducitat el que disposa l’article 121-24 en matèria de preclusió.
2. En el còmput del termini de caducitat no s’exclouen els dies inhàbils ni els festius. El còmput de dies es fa per dies sencers. El dia inicial s’exclou i el dia final s’ha de complir totalment.
3. El còmput de mesos o anys es fa de data a data. Si al mes del venciment no hi ha el dia corresponent a l’inicial, es considera que el termini acaba el darrer dia del mes.
Disposició transitòria única
Les normes del llibre primer del Codi civil de Catalunya que regulen la prescripció i la caducitat s’apliquen a les pretensions, les accions i els poders de configuració jurídica nascuts i encara no exercits amb anterioritat a l’1 de gener de 2004, amb les excepcions que resulten de les normes següents:
a) L’inici, la interrupció i el reinici del còmput de la prescripció produïts abans de l’1 de gener de 2004 es regulen per les normes vigents fins aquell moment.
b) Si el termini de prescripció establert per aquesta Llei és més llarg, la prescripció es consuma quan ha transcorregut el termini establert per la regulació anterior.
c) Si el termini de prescripció establert per aquesta Llei és més curt que el que establia la regulació anterior, s’aplica el que estableix aquesta Llei, el qual comença a comptar des de l’1 de gener de 2004. Tanmateix, si el termini establert per la regulació anterior, tot i ésser més llarg, s’exhaureix abans que el termini establert per aquesta Llei, la prescripció es consuma quan ha transcorregut el termini establert per la regulació anterior.

Incidència davant el Tribunal Constitucional

Per provisió de 20 de maig de 2003, el Tribunal Constitucional (TC) va admetre a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat número 2099/2003, promogut por el President del Govern José Maria Aznar López, contra la Llei del Parlament de Catalunya 29/2002, de 30 de desembre, Primera Llei del Codi Civil de Catalunya. Es va suspendre la vigència i aplicació d’aquesta llei des de la data d’interposició del recurs (10 d’abril de 2003) per a les parts i des de la publicació del corresponent edicte al BOE per a tercers. (BOE núm. 132, de 3-06-2003, p. 21285; DOGC núm. 3899, de 5-06-2003, p. 11767).

Per Interlocutòria de 29 d’octubre de 2003, el TC va aixecar la suspensió de tota la Llei i de l’article 111-4 en los termes exposats al FJ 4 “sino que la aplicación supletoria a que se refiere dicha norma puede limitarse a las Leyes civiles de la Comunidad Autónoma de Cataluña” (BOE núm. 276, de 18-11-2003, pp. 40562-40563; DOGC núm. 4021, de 1-12-2003, p. 23367).

El Consell de Ministres, per acord de 27 d’agost de 2004, va sol·licitar al President del Govern José Luís Rodríguez Zapatero el desistiment del recurs d’inconstitucionalitat presentat contra aquesta Llei.

El Tribunal Constitucional, por Interlocutòria de 3 de novembre de 2004, va acordar tenir per desistit a l’Advocat de l’Estat del recurs d’inconstitucionalitat plantejat extingint-se així el procés (BOE núm. 279, de 19-11-2004, p. 38191).